Obrir-se al bosc

Obrir-se al bosc, La Plana de Canet d'Adri, agost de 2020

“OBRIR-SE AL BOSC”

Masia La Plana, Canet d’Adri, 9 d’agost de 2020.

Pròleg

< Tremolant i altiu, em rendeixo a la muntanya.
Ella, hieràtica. Hi vull veure comprensió.
És amb tu amb qui vull dansar! Tu com a mestra, jo com a deixeble, seriosament juganer. Ara veig que em vas acollir, i jo no ho sabia.
Afilada motoserra a la mà, què faig?
Que ens podríem trobar? Jo ho voldria. Et demano el pròxim ball.

La silvicultura (del llatí silva, selva o bosc), que és del meu interès, va evolucionant poc a poc de gesti­ onar per obtindre els màxims recursos per les persones, a concepcions més sostenibles on veure el bosc com un sistema viu, interconnectat, amb diversitat de recursos no necessàriament materials, con­ solidació del carboni, biodiversitat, valors paisatgístics, terapèutics, etc, per millorar la societat. Proposo anar per aquí… i una mica més: les zones selvàtiques com a company de camí, en una rela­ ció recíproca, i no necessàriament inferior a l’espècie humana.

És en l’àmbit artístic a on aquesta proposta troba més comprensió i acolliment. El ball està demanat i resto a l’expectativa.

«Obrir-se al Bosc» és una trobada entre amics i companys que potser van per camins similars, cadas­ cú el seu, i s’atreveixen a intentar explorar, sense prejudicis les possibles sinergies persones-boscos.

L’idea va néixer d’en Lluís Xifra, que va proposar una trobada creativa a la desembocadura del Ter, en­ tre deixalles del Glòria. Després ho va ressituar al bosc de Canet. Amb el suport eficient i discret de la Bel, la trobada es va anar consolidant amb la il·lusió contagiosa de l’Albert i l’Esther, i després… >

Joan Mirandes

– L’artista i escultor Joan Mirandes, resident a La Plana de Canet d’Adri, ha convidat a 11 artistes, companyes i companys que comparteixen amb ell la seva passió per l’Art de la Terra. Una trobada al bosc de Canet per anar explorant possibles relacions persona-natura des de l’observació i la creativitat.

Els artistes participants han estat: Cesc Bretones, Joan Cantal Coll, Marta Culla, Jaume Font Barceló, Tate Lucena, Bel Vilà, Gemma Llopart, Júlia Martínez, Albert Riera i Fanlo, Esther Roca Vila «Ívida Cynara», Manel Simón Vallmajor i Lluís Xifra.
Sense oblidar el mateix amfitrió, en Joan Mirandes, que ens ha obert les portes de la seva obra, la seva constància, la particular relació amb al bosc i tot l’entorn de La Plana.


01- “SER AQUÀTIC …“

Autor: Cesc Bretones

Concert de Bols Tibetans a la riera del Rissec amb el so de l’aigua en moviment, en una immersió profunda amb l’espai i el moment.

Les vibracions musicals dels bols guarden una estreta sintonia amb l’aigua, i el nostre cos és 70% aigua, també el bosc és aigua i les rieres en són les artèries. Un simple principi de ressonància i de capacitat d’una freqüència de modificar-ne una altra, que ens ajuda a establir una vibració saludable en el nostre organisme, desenvolupar la concentració, la meditació, la consciencia i la particular creativitat de cadascú.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Imatge de Lluís Camargo


02- “MIRADES DEL BOSC“

Autor: Joan Cantal Coll

< El bosc és pels humans sinònim de quietud, inconscients de que hi passen moltes coses, moltes d’elles desapercebudes per nosaltres, per no ser ja el nostre hàbitat natural des de fa mil·lennis. L’home, igual que el seu gran amic, ja no és part del bosc i de l’hàbitat salvatge, però ens hi atrau la nostra herència genètica, encara en volem formar part, inconscients de que en som uns estranys.

Els animals del bosc s’amaguen perquè han après a témer l’home, tot i que d’altres més petits i atrevits ens veuen com una oportunitat.

La meva obra visualitza el que ja no som capaços de veure, les mirades d’aquests animals, representat amb els seus ulls a les pedres del «Rissec»; emprant una tècnica igual d’efímera com el carbó i la fricció entre pedres; igual d’intensa i d’efímera com la representació a la meva pell dels que m’han vist com una oportunitat.>

Joan Cantal

Imatge de Joan Cantal


03- “BOSC INQUIET” (Art Natura Mapping)

Autor: Joan Cantal Coll

< Al bosc no tot és el que sembla, és inquiet, idíl·lic, cruel, misteriós i encantat. El bosc prospera amb l’aigua que porta la tempesta; l’aigua és fecunditzadora i regeneradora de la natura, com les mítiques dones d’aigua que volen esmunyides pels rierols i escorrenties.>

3

Imatge de Joan Cantal


04- “ARRELS AL RIU”

Autora: Marta Culla Prades

< Arrels al riu, allí esperen tossudes l’aigua de pluja en abundància, l’aigua i l’energia que tot el bosc compartirà, és un bosc solidari, és un bosc viu, inquiet, un bosc com jo.>

4

Imatge de Marta Culla


05- “DE RETORN AL BOSC I MOSAIC AL DESCOBERT”

Autor: Jaume Font, “Fontjaume”

< Veig una clariana que dóna llum a un clot de sorra a prop del torrent del Rissec.
Em planto al mig i giro el cap al voltant, deixo les meves petjades a la sorra i començo a recollir materials d’aquí i més avall, des de la costa de Llevant, la mar ho havia abocat en el darrer temporal (del Glòria) fins materials de sota el terra de Santa Susanna, desenterrat com jo mateix els trobo.

El torrent m’ha fet de coixí per abocar-hi els materials, de més densos a més lleugers, en cercles concèntrics disposats fins les fulles amb les sorres sota els vostres peus.
Una ona ho ha deixat i una altra s’ho emportarà.

L’home és referent més, dins la natura i transportador de memòria com l’aigua que arrossega els materials dipositats en aquest modest clot a la intempèrie, poden mostrar una ofrena o ritual de nosaltres que formen part dels mateixos elements.>

5

Imatge de Lluís Camargo


06- “ELS TEMPS DEL BOSC”

Autora: Tate Lucena

< La vida m’ha regalat el privilegi de ser testimoni d’un curt fragment de la seva història.
Ho mesuro amb els meus sentits de mortal. I de vegades comparteixo amb altres éssers, mirades que no tenen ulls. Però que sento molt presents.

Al bosc, a la riera…
Quan l’instant és efímer i alhora etern.

Aquesta intervenció ja forma part d’aquest bosc, amb el que comparteix matèria i moment. Així acompleix la seva funció, de portadora d’aquest missatge d’amor que és la vida.
Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible.>

6

Imatge de Lluís Camargo


07- “AQUÍ SOM”

– Cercle aeri de canyes – Niu arrecerat (còdols)

Autora: Bel Vilà

< Tornar al bosc és tornar a casa, a la calma a ser natura. L’entramat boscà pot ser refugi, niu, escola, bany de sensacions, racó d’inspiració, per recuperar l’origen i el camí de la tribu i resintonitzar amb allò que som.>

7

Imatge d’Albert Riera

8

Imatge de Lluís Camargo


08- “DEL BUIT CAP A L’HARMONIA”

Autora: Gemma Llopart

< Quan m’endinso en el bosc, deixo enrere la meva vida quotidiana, a voltes plena d’estructures rígides que sovint, en comptes de donar-me ordre i seguretat, m’empresona, i a voltes caòtica i plena de desordres, on m’estresso i perdo el rumb.
El bosc, sense ni adonar-me, m’inspira silenci, la ment s’aquieta, em queda buida, connecto amb la meva essència, que em permet retrobar l’harmonia en el camí.>
9

Imatge de Lluís Camargo


09- “Encuentros”

Autora: Júlia Martínez

< El bosc en solitari silenci et convida a parar atenció, a tenir una connexió íntima amb els seus elements vegetals i minerals.
La meva obra no ha estat preconcebuda. Mentre caminàvem visitant l’espai he vist una enfiladissa, com una verda cascada viva, enmig de la riera, i m’he volgut centrar en aquest petit detall per donar-li rellevància. Les mans han operat instintivament, buscant un cert equilibri espacial, formal, direccional. Així, he començat per delimitar la terra que acull la suau caiguda de les fulles amb pedres disposades en el·lipse. Després he trobat unes llargues branques amb les quals he volgut crear un portal. Enlairant-les al cel m’han semblat un símbol de victòria, de força. Finalment he volgut compensar el protagonisme de la gran pedra horitzontal que respira al centre amb uns fràgils elements traspassats pel temps: unes fines arrels, uns fruits, branquetes… La pedra nua em demanava quelcom: ha estat la pedra rectangular que, en posar-la, m’ha fet recordar la pel·lícula 2001 Odissea en l’espai de Stanley Kubrick. L’obra s’ha revelat ella mateixa. >

10

Imatge de Lluís Camargo


10- “ELS NIUS DE LA PAU”

Autor: Albert Riera i Fanlo

< Una actuació integrada a l’entorn amb l’afany de que sigui acabada per la natura. A dia d’avui només són uns forats a un talús, amb l’esperança de que diverses espècies d’ocells els converteixin en la seva llar. Tot plegat, unit subtilment per unes línies, que sobrepassen els límits dels punts, gratades a la paret, formant el símbol de la pau, barrejant el sentit de l’obra amb un desig universal. >
11

Imatge Marta Culla


11- “TRANSMUDACIÓ” (Instal·lació viva)

Tècnica: espart teixit amb agulla i fil. Tenyit amb terres naturals i cúrcuma. Cos humà, argila i flors

seques naturals.

Autora: Esther Roca Vila (Ívida Cynara)

< Espai per la transmutació humana. Reconnectant amb els elements de la terra.

Fila l’eruga un capoll de seda per morir-hi a dins i encarar una nova forma de ser, canvia la serp la seva pell, mor el dia cada nit, mor la nit cada dia. Amb equilibri trobo en l’espai, punts de subjecció, per teixir un capoll on arraulir en mi allò que vol ser trasmudat. Un capoll que inspiri a les fades i a les nimfes a venir amb la seva màgia. Així em preparo per entrar-hi i em fonc invocant a la naturalesa, per rendir-me a la llum del tot, em preparo per morir des de la intenció de ressorgir-ne trasmudada, com a animal reneixedor que sóc.

“Com a humans vivim en constant transformació. Infinites morts ens criden per seguir l’evolució vital de la nostra ànima i així transcendir allò que no cal portar a sobre o a dins.

Aquesta peça és un simbolisme fet matèria de tants espais de mort i resurrecció que ens trobem transitant en una sola vida. És un acte d’agraïment i respecte solemne per a totes aquelles persones que reneixen de les morts cada dia, que surten del pou i transcendeixen situacions personals i col·lectives.

En tots està la valentia de passar-hi, és un acte evolucionador innat de l’espècie. Estat, vivència que serveix per netejar-nos, per recordar, per sanar, per ampliar la consciència i caminar més a prop dels elements vius i els cicles naturals que hi ha arreu.

Jo sóc la resurrecció i la vida. I tu també. I l’espai per passar-hi, pot ser tant bonic, màgic i especial com tu vulguis.” >
12

Imatge de Lluís Camargo


12- “BUSCANT L’EQUILIBRI”

Autor: Manel Simón Vallmajor.

< Els humans hem transformat el nostre entorn en un espai desequilibrat i massa sovint tòxic per a nosaltres mateixos i per moltes altres formes de vida. Buscar els equilibris perduts ens porta a recuperar les formes simples de les construccions de pedra seca. Infinits volums atzarosos poden formar infinits arcs efímers a on cada pedra és un llibre escrit en una llengua oblidada. >

13

Imatges de Lluís Camargo


13- “TRÀNSITS”

Autor: Lluís Xifra

Figures que comencen per l’artista com un joc d’equilibris amb pedres, inconscient fins fa poc que allò porta el segell d’Art Natura; és un joc de formes abstractes com les mateixes pedres que suggereixen figures reals o imaginàries. Figures en fràgil equilibri, però al mateix temps ben arrelades a la terra. Com el mateix Miró, troba, recull i crea el seu món somiat; un compendi de forces, assemblatges, color, natura i l’ombra del ceramista.

14

Imatge d’Albert Riera


COMIAT

< Des dels que s’enfilen, valents, per parets verticals, gravant símbols inacabats, fins les que s’enrosquen dins les entranyes fent intuir els orígens…
Passant pels teixits en equilibri harmònic, sota la mirada acústica, cap al retorn al mar.

Gràcies a tots!!!

No ja la qualitat de les vostres obres, sinó la de la vostra atenció, respecte i presència; ballant alegres amb els aires, incomprensiblement misteriosos del bosc.>

Joan Mirandes

Joan Cantal (Narrador-observador)
Canet d’Adri – agost de 2020

Vídeo

Explorando acercamientos

ASELART, Mazcuerras, Cantabria, julio 2018

Esta propuesta tiene que ver con la silvicultura (cultura de las zonas selváticas), es decir, en la exploración de posibilidades de simbiosis entre hombre y selva en sus diversos aspectos, demasiado a menudo centrándose solo en la explotación de recursos.

En el trabajo que presento intento dar más espacio al bosque, a su identidad, a su complejo equilibrio, buscando caminos hacia una relación recíproca, y yo, como hombre buscando cómo recorrerlos.

 Hacia esta dirección, escogí un espacio que me parecía rico en interelaciones; fusión de elementos análogos, lugar intermedio entre el pueblo y el bosque, tensión entre opuestos, en un escenario donde todo parece fortuito.

Así, evocando más que concretando, enmarcando más que transformando, intuyendo más que sabiendo, iré buscando su presencia e invitando a compartirla.

(En colaboración con Tate Lucena)

Ver enlace con ASELART clicando la foto

 

 

Explorant els boscos selvàtics

(Article d’Eudald Camps al Diari de Girona)

Joan Mirandes (Girona, 1958) fa tres anys que modifica subtilment l’entorn selvàtic de Rocacorba (Canet d’Adri) amb l’objectiu de recuperar un diàleg capaç de reconciliar-nos amb el món. L’etiqueta de «Land Art», en el seu cas, té sentit.

 

Els matisos no només són importants sinó que representen, sovint per no dir sempre, la raó profunda capaç de fer que una cosa sigui el que és i no una altra. Per entendre’ns: la distància que separa la vaguetat de l’ambigüitat és tan prima com la que ens permetria distingir, donat el cas, la tàctica de l’estratègia. A nivell artístic, la necessitat esdevé exigència: comprendre, com reclamava el gran Siah Armajani, que «escultura pública» mai hauria de ser igual a la proliferació de monuments «en l’espai públic», solament s’aconsegueix prestant l’atenció que els matisos reclamen (i mereixen). De manera anàloga, fer «Land Art» no hauria de tenir res a veure amb el gest (invasiu) de plantificar una escultura (o el què sigui) al bell mig del camp, de la maresma o del bosquet de torn: fer «Land Art», en essència, implica treballar, braç a braç, amb (i en) el paisatge.
Tot això, potser explicat massa ràpid i de manera un xic enrevessada, a Joan Mirandes, per força, deu semblar-li una obvietat: «Jo sóc responsable —confessa— d’un terç de l’obra; la resta, és cosa dels senglars i del bosc amb l’acció de totes les seves plantes». De fet, Mirandes vindria a encarnar la versió menys invasiva del «Land Art», una modalitat, la seva, que inclús jugaria a passar desapercebuda per a l’espectador poc atent però que, en essència, arrelaria amb força en la memòria cultural i «biològica» que tots portem incorporada (amb major o menor grau de consciència).

Amb tot, l’acció «discreta» que Mirandes porta a terme al bosc que envolta La Plana (casa seva des de fa gairebé tres dècades) és transcendent, subtilment transcendent. La importància de qualsevol intervenció humana en el paisatge, per exemple, ens la feia notar el polifacètic arquitecte català Rafael Marquina quan escrivia que n’hi hauria prou posant un envà enmig del desert per modificar-lo de manera radical: enlloc d’un únic espai monòton i erm, aquesta «simple» intervenció provocaria per ella mateixa dos nous espais, el del davant i el de darrera l’envà, perfectament intercanviables i, fins a cert punt, generats en direcció oposada a la solitària paret. I és que l’arquitectura, de la mateixa manera que qualsevol projecte escultòric seriós, sap que el seu poder per a modificar l’espai és un patrimoni que cal gestionar amb moltíssima cura, entre altres raons, perquè de la mateixa manera que serveix per articular, pot comportar idèntica destrucció. Qui construeix o modifica l’espai hauria de ser, en primer lloc, responsable. Sigui com sigui, no deixa de ser curiós que aquesta «responsabilitat» només és viable quan la feina de l’artista parteix d’una íntima comprensió dels elements mínims que fan possible la seva tasca…
Per entendre’ns: Joan Mirandes, salvant les distàncies, faria bona la noció de «creador» defensada pel crític d’art Benjamin Buchloch, és a dir, l’artista vist com a una síntesi de savi/filòsof/artesà. «Artista savi», en la mesura que la seva activitat es fonamentaria en una experiència atàvica només a l’abast d’aquells que s’inscriuen «naturalment» en un coneixement arrelat en la tradició (sense que això impliqui ser tradicionalista); «artista filòsof», en la mesura que sabria que la seva activitat té sentit sempre i quan s’articuli en un sistema o en un codi (per exemple simbòlic) que deu la seva eficàcia, en darrera instància, a la coherència interna; i «artista artesà», en la mesura que tota activitat intel·lectual, tota especulació teòrica, necessita materialitzar-se o bé comunicar-se a través d’un mitjà que cal conèixer per tal d’adaptar-lo a les necessitats contingents, als canvis imprevistos o, donat el cas, a la naturalesa dels interlocutors.
Per esdevenir còmplice de l’univers de Joan Mirandes cal fer una passejada pel bosc deixant  els prejudicis a l’entrada. O, en paraules seves: «Davant del bosc sento expectació i ignorància; amb la ignorància, s’inicia l’escolta; amb l’escolta, apareix un misteri inefable; fent durar aquesta sensació, incomprensible en la seva ingravidesa, s’obre tot un món de possibilitats realitzables…»

eudaldcamps.com

Creatividad al servicio de la naturaleza

La Rioja, 2015

“También los bosques de Joan Mirandes se sirven del cielo para desplazarse. “Son bosques voladores –explica el artista- porque trasladan las esculturas originales, ubicadas en los bosques de Gerona, hasta aquí, hasta los bosques de Santa Lucía, hasta los bosques riojanos”. La obra de Mirandes se ubica junto a la ermita, a la entrada del pueblo. Allí, entre la arboleda ha dado forma a un hogar bajo la estructura del estilo que propone la selvicultura. Así, justo antes de adentrarse en el bosque, un juego de bloques de paja ejerce de recibidor, desde ahí –ya bajo la arboleda, una zona de transición traslada al visitante hasta la estructura central, que advierte del cambio de espacio. A partir de ahí, Joan Mirandes –con la colaboración de Jesús, de la asociación Terran- han creado una serie de pasillos que transitan entre la vegetación, espacios a modo de habitaciones decorados con esculturas realizadas con materiales de la naturaleza. En busca de una mayor habitabilidad selvática, el artista catalán ha canalizado el agua de las lluvias, generando así un paseo más agradable y accesible”.

( SPOONFUL )

Screen shot 2018-06-13 at 22.03.43

rtve.es

EL BOSQUE QUE VUELA

_________________________________________

 EL BOSQUE QUE VUELA
       -De Rocacorba a Santa Lucía
        -De Santa Lucía a Logroño

Aunque tengo interés personal en la silvicultura (cultura de la selva), en un sentido amplio, es decir, en la exploración de las posibilidades de simbiosis entre hombre y selva, en sus diversos aspectos, aquí voy a centrarme en una actitud de entrada, en una forma de presentarme ante un entorno selvático.

Una pequeña parte del bosque de Rocacorba (Girona), en forma de esculturas, vuelan hacia Sta. Lucía(La Rioja). Su intención, en buena parte metafórica, es de situarse, por un tiempo, en bosques riojanos, ofreciendo una relación entre ambas localidades, así como de explorar, intuir posibilidades, y colaborar en concretar algunas.
Con ésta idea nos situamos, con Jesús, ingeniero bioarquitecto, en la chopera de la ermita de Sta. Lucía, para preparar el escenario del encuentro.
Situados ya y con un cierto objetivo, planteamos la actuación como un diálogo ante un entorno que hace de espejo; reconociendo parte de las fuerzas que actúan en el bosque, observando cuales y como resuenan en mí, fuimos concretando un lenguaje en forma plástica. Primero palabras, luego frases que van condicionando, delimitando, concretando espacios en donde hombre y bosque converjan.


Ante el bosque sentí expectación e ignorancia, con la ignorancia se abre la escucha, con la escucha aparece un misterio incomprensible, aguantando esta sensación, incomprensible en su ingravidez, se abren posibilidades realizables.


Desaparece todo dictamen claro, solo un suave susurro de la evocación, sirve de cierta guía para decidir  con firmeza.


Olvidando la técnica para poder utilizarla. 

Olvidando los conceptos para que fluyan y se amplíen.

Olvidando la pura individualidad para que se estructure licuándose.

Olvidando lo que creo saber para intuir lo que abarca mi desconocimiento…

Intento comprender los diferentes ritmos del bosque, para sentirme.


El bosque de Sta. Lucía, con su vida y muerte entrelazados, con su complejidad que eventualmente parece simple, con su equilibrio siempre inestable, con sus pulsiones que parecen derramar ancestros recién nacidos, con su aparente, a veces distante, y siempre amable indiferencia, acoge Rocacorba.

Joan Mirandes

EL BOSQUE QUE VUELA, CONVIVENCIA ARMÓNICA DE IDEAS Y ESTRUCTURAS

Mi participación en la obra de Joan Mirandes es un recorrido. Me abro camino a través de su pensar laberíntico, empatizo con su modo de sentir y su profundo hacer. Interpreto lo que Joan espera de mí, dialogo con su obra, me empapo de ella. Busco una convivencia armónica entre sus ideas y mis estructuras. A veces los acercamientos entre personas pueden ser lentos y al ralentizarse los encuentros se intensifican, de ahí la existencia de la puerta llamada Segunda oportunidad de los chopos caídos, que busca favorecer un encuentro pausado con la obra. Al atravesar la puerta recíproca, contemplamos a los chopos realzarse en comunidad. Al ayudarse los unos a los otros la estructura permanece erguida.

De Joan he aprendido que la infancia perdura en nosotros, que aquello que apreciamos hacer se reaviva a través del juego y nos conecta con nosotros mismos. Esta conexión profunda hace que el paso a la madurez se produzca de forma natural, en una sucesión tranquila, a través de La puerta a la madurez. Realizada con cañas de río entrelazadas y dando continuidad a una rama existente, forma un arco en continua tensión. Debajo de éste las dos orillas de un riachuelo (la infancia y la madurez) perviven a sólo un paso.

Como ingeniero en bioarquitectura, acostumbro a servirme de la naturaleza más cercana como medio para proveerme de material de construcción. Esta experiencia en cambio, me ha permitido establecer una conexión diferente con ella, más creativa. Agradezco a Joan haberme dado la oportunidad de participar en este bello encuentro entre arte y naturaleza. Su tímida expresión “fes el que sentís”, junto con su emoción desbordante, inundaron mi forma de hacer y dieron rienda suelta a mi imaginación. Mil gracias, Joan.

Jesús Ramírez

El bosque sigue volando….a partir de una propuesta, y de la mano de Marina Pascual que gestiona ”  Peepart” ,una escultura ha sido cedida a diversos artistas, que la han acogido para hacer alguna obra relacionada con ella, o con alguna de las creaciones de los participantes anteriores.
El trabajo concreto y personal, manteniéndose concreto y personal puede, quizá sentir el sutil acompañamiento de un colectivo más abstracto, abierto a posibilidades aún indeterminadas…


Aterrizando

La emoción ha abierto caminos entre la maleza para intentar buscar la sabiduría ancestral del lugar, y quizás haya escuchado susurros.

La emoción ha desbrozado los caminos para que la explosión, la explosión de la alegría, se condense, se destile en respeto y silencio. Y quizás, quizás se haya canalizado.

La emoción se ha inventado caminos entre la maleza, para que los vientos del norte y sur, y las aguas de este a oeste se reúnan y lo celebren. Y quizás, quizás el fuego del sur guíe i vivifique la fiesta.

La emoción ha desafiado las espinas buscando lo imposible, y quizás, quizás se haya vivido por un instante en el reflejo de alguna mirada.

La emoción ha abierto caminos entre la maleza para ustedes, para vosotros compañeros. ¡Disfrutemos-lo!

Con agradecimiento Joan.

Inspiración en Red

El escultor Joan Mirandes participó en 2015 en Arte en la Tierra con El bosque que vuela. A través de la iniciativa Peep Art Project de Marina Pascual dejó aquí una de las esculturas de su intervención para que siguiese volando y fuese germen de una propuesta: que inspirara a otro artista y el producto de esto más la escultura llegara a otra creadora, que sería inspirada, a su vez, por una o las dos, y generara otra nueva, uniéndose a este experimento de creación individual y colectiva al mismo tiempo. Casa de las Musas quedó encantada con la idea y tejió la red con quince participantes y nueve disciplinas artísticas distintas, dentro de su programa Conectando artistas.

El orden en el que los participantes aparecen en más abajo es en el que llegaron al proyecto al serles enviadas las obras precedentes. No tiene por qué coincidir con el orden en el que presentaron sus creaciones, puesto que, si la obra necesitaba mucho tiempo, se saltaba a una nueva autora, uniéndose al corpus en el momento de su aparición. Esto ha dado lugar a curiosas sincronicidades, produciéndose relaciones entre obras que no se conocían previamente. Como dice Julia Rubio: “estamos ante una inspiración colectiva inconsciente”. Ver cómo lo individual se establece en lo colectivo, y cómo ambos se influyen y modifican mutuamente, es una parte muy interesante del proyecto. Otra es la generación de nexos entre artistas que no se conocían antes de Inspiración en red.

Muchas gracias a Joan Mirandes, Mus-Cero, José Ángel Martín, Pedro Piñera, Julia Rubio, Oneida Pascual, Mapi Gutiérrez, Pak Gon, Ruth Rodríguez, Teresa Montiel, Miguel Caraballo, Íñigo Beristain, Iratxe Goikoetxea, María del Pilar Gorricho del Castillo, Kelly Ann McCown, Fundación Caja Rioja-Bankia y Fundación Iberoamericana de las Industrias Culturales y Creativas.

Casa de las Musas