(Article d’Eudald Camps al Diari de Girona)
Joan Mirandes (Girona, 1958) fa tres anys que modifica subtilment l’entorn selvàtic de Rocacorba (Canet d’Adri) amb l’objectiu de recuperar un diàleg capaç de reconciliar-nos amb el món. L’etiqueta de «Land Art», en el seu cas, té sentit.
Els matisos no només són importants sinó que representen, sovint per no dir sempre, la raó profunda capaç de fer que una cosa sigui el que és i no una altra. Per entendre’ns: la distància que separa la vaguetat de l’ambigüitat és tan prima com la que ens permetria distingir, donat el cas, la tàctica de l’estratègia. A nivell artístic, la necessitat esdevé exigència: comprendre, com reclamava el gran Siah Armajani, que «escultura pública» mai hauria de ser igual a la proliferació de monuments «en l’espai públic», solament s’aconsegueix prestant l’atenció que els matisos reclamen (i mereixen). De manera anàloga, fer «Land Art» no hauria de tenir res a veure amb el gest (invasiu) de plantificar una escultura (o el què sigui) al bell mig del camp, de la maresma o del bosquet de torn: fer «Land Art», en essència, implica treballar, braç a braç, amb (i en) el paisatge.
Tot això, potser explicat massa ràpid i de manera un xic enrevessada, a Joan Mirandes, per força, deu semblar-li una obvietat: «Jo sóc responsable —confessa— d’un terç de l’obra; la resta, és cosa dels senglars i del bosc amb l’acció de totes les seves plantes». De fet, Mirandes vindria a encarnar la versió menys invasiva del «Land Art», una modalitat, la seva, que inclús jugaria a passar desapercebuda per a l’espectador poc atent però que, en essència, arrelaria amb força en la memòria cultural i «biològica» que tots portem incorporada (amb major o menor grau de consciència).
Amb tot, l’acció «discreta» que Mirandes porta a terme al bosc que envolta La Plana (casa seva des de fa gairebé tres dècades) és transcendent, subtilment transcendent. La importància de qualsevol intervenció humana en el paisatge, per exemple, ens la feia notar el polifacètic arquitecte català Rafael Marquina quan escrivia que n’hi hauria prou posant un envà enmig del desert per modificar-lo de manera radical: enlloc d’un únic espai monòton i erm, aquesta «simple» intervenció provocaria per ella mateixa dos nous espais, el del davant i el de darrera l’envà, perfectament intercanviables i, fins a cert punt, generats en direcció oposada a la solitària paret. I és que l’arquitectura, de la mateixa manera que qualsevol projecte escultòric seriós, sap que el seu poder per a modificar l’espai és un patrimoni que cal gestionar amb moltíssima cura, entre altres raons, perquè de la mateixa manera que serveix per articular, pot comportar idèntica destrucció. Qui construeix o modifica l’espai hauria de ser, en primer lloc, responsable. Sigui com sigui, no deixa de ser curiós que aquesta «responsabilitat» només és viable quan la feina de l’artista parteix d’una íntima comprensió dels elements mínims que fan possible la seva tasca…
Per entendre’ns: Joan Mirandes, salvant les distàncies, faria bona la noció de «creador» defensada pel crític d’art Benjamin Buchloch, és a dir, l’artista vist com a una síntesi de savi/filòsof/artesà. «Artista savi», en la mesura que la seva activitat es fonamentaria en una experiència atàvica només a l’abast d’aquells que s’inscriuen «naturalment» en un coneixement arrelat en la tradició (sense que això impliqui ser tradicionalista); «artista filòsof», en la mesura que sabria que la seva activitat té sentit sempre i quan s’articuli en un sistema o en un codi (per exemple simbòlic) que deu la seva eficàcia, en darrera instància, a la coherència interna; i «artista artesà», en la mesura que tota activitat intel·lectual, tota especulació teòrica, necessita materialitzar-se o bé comunicar-se a través d’un mitjà que cal conèixer per tal d’adaptar-lo a les necessitats contingents, als canvis imprevistos o, donat el cas, a la naturalesa dels interlocutors.
Per esdevenir còmplice de l’univers de Joan Mirandes cal fer una passejada pel bosc deixant els prejudicis a l’entrada. O, en paraules seves: «Davant del bosc sento expectació i ignorància; amb la ignorància, s’inicia l’escolta; amb l’escolta, apareix un misteri inefable; fent durar aquesta sensació, incomprensible en la seva ingravidesa, s’obre tot un món de possibilitats realitzables…»
Joan Mirandes 